L'edifici consistorial

Forma part del Patrimoni Històric i Artístic Local. Va ser concebut en una línia eclèctica, amb elements goticitzants barrejats amb altres que l'acosten al Modernisme.

L'arquitecte Cristóbal Cascante i Colom (1851-1889), en va ser l'autor (1888-1889).
Can Casas fou la darrera obra de Cascante, que col·laborà amb Joan Martorell i Montells, Eduard Mercader i Antoni Gaudí.
La seva mort —prematura, per malaltia— li sobrevingué quan tot just es coronava l'edifici de Can Casas, però restà per sempre inacabada la façana posterior (la que connecta amb la "casa vella")

La història de la casa pairal Can Casas comença a mitjan segle XIX, quan Josep Casas Sagristà, natural de Xàtiva, comprà la casa on hi havia instal·lada una fonda on solia aturar-se quan viatjava cap a Barcelona. La família la va comprar no pas per a residir-hi, sinó per passar-hi algunes temporades de repòs o supervisar les terres que havien anat adquirint al Bruc, des de començament del segle XIX, per dedicar-les a la vinya. Josep Casas Chocomeli, enginyer industrial i químic (especialitzat en l'elaboració de vins), fill de Casas Sagristà, fou qui decidí construir al poble un edifici més gran.
Casas Chocomeli es casà amb una Muller filla d'una noble família de Tarragona relacionada amb l'explotació vinícola. El projecte d'ampliació va ser encarregat a Cristóbal Cascante i Colom, natural del veí poble d'Esparreguera. La nova nova construcció va ser utilitzada per a una doble funció: la planta baixa per al celler i destil·leria i la planta principal com a habitatge sumptuari.

El 1889 Casas Chocomeli va tenir la iniciativa de construir un nou edifici de tres plantes llindant amb el límit sud del jardí perquè s'hi instal·lessin les monges dominiques, que havien arribat al Bruc al 1881 i ocupaven unes dependències de la casa familiar.
Les monges convertiren una part del nou edifici en el convent de l'Anunciata i una altra en col·legi de nenes de primer ensenyament.
El manteniment del convent i de les funcions escolars que s'hi duien a terme varen anar a càrrec de la família Casas, la qual cosa representà una significativa tasca sociocultural per al poble, ja que hi assistien al voltant d'una cinquantena d'alumnes. Les monges hi romangueren fins poc després de l'esclat de la Guerra Civil Espanyola, el 8 d'agost de 1936.
El vestíbul de l'entrada era utilitzat per la família com a capella privada i molts dels seus components s'hi van casar.

Josep Maria Casas de Muller, un dels fills de Casas Chocomeli, va ser qui més es dedicà al negoci de les vinyes, motiu pel qual Can Casas també era conegut com "cellers Muller". Va habitar la casa durant més de seixanta anys i la mantingué en bones condicions.

Des de 1984 l'edifici és propietat de l'Ajuntament del Bruc i alberga les dependències municipals (1990), la biblioteca popular Verge de Montserrat, sala d'actes, equipaments culturals, etc.

Cascante hi començà a treballar l'any 1888. Projectà un edifici de planta rectangular amb l'eix longitudinal a la carretera i adossat a aquesta, amb uns cossos als extrems més destacats en alçada, tal com sovint apareix en altres obres seves. La primera crugia que forma l'edifici (al costat de la carretera) és d'una sola planta, coberta amb terrat accessible a sota del qual hi havia els antics cups. La segona crugia, de planta baixa, pis i golfes, conté l'altra part del celler i l'habitatge principal. La tercera crugia correspon al cos d'escala i a estances de l'habitatge, que no fou construït en la seva totalitat i respon a una ampliació duta a terme cap al 1920.

Els materials que projectà l'arquitecte també són els habituals en les seves obres, ja que usa la mamposteria arrebossada als murs i el totxo en les obertures, pilastres, mènsules, baranes, etc. Utilitza a més la ceràmica vidriada en sobrellindes, capcers, cornises i decoració interior. Dissenyà també les portes, la xemeneia i alguns mobles, com ara l'aparador, el trinxant i les cadires, sempre en fusta de noguera. La seva decoració és clàssica, amb columnetes, branques d'heura i cresteries. En aquests mobles usa per primer cop, com a element decoratiu, les ales de rata-pinyada que tan profusament fan servir els modernistes. A la part central del coronament del trinxant i de l'aparador hi apareix una fulla d'heura encastada en la lletra C, signatura de l'autor. Des del punt de vista de la construcció hi destaquen l'estructura de la coberta de les golfes — un enginyós treball quasi artesanal— i la de cobriment del celler — amb un peculiar sistema de jàsseres de fusta i tirants metàl·lics.

Entre els anys 1988 i 1992, el Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona hi feu una important intervenció arquitectònica de restauració, recuperació i adequació en sis fases. La Declaració existent de Paratge Pintoresc de l'entorn de la muntanya de Montserrat (Parc Natural de Montserrat) i la dedicació de l'arquitecte Antoni González com a membre de la Comissió del Patrimoni Històric i Artístic de Barcelona, salvaguardà l'edifici d'un enderrocament, ja que l'any 1979, en ser escollit al Bruc un ajuntament democràtic, es va trobar un avantprojecte d'urbanització dels terrenys de Can Casas que comportava l'enderroc o la conversió en hotel, voltat tot d'una mena de muralla que l'hauria separat del nucli urbà. Can Casas està avui dia catalogada com a Bé Cultural d'Interès Local.